SI, SI, SI, LA COPA JA ÉS AQUÍ. CAMPIONES D'EUROPA

El Voltregà s'ha proclamat aquest diumenge nou campió d'Europa després d'aconseguir guanyar el Nortecoope per un 2 a 1 en un partit molt dur i en què les portugueses han sigut incapaçes de superar un Voltregà dirigit per Raül Doblas molt ben situat sobre la pista, donant guerra, i que només va veure perillar el títol quan les portugueses aconseguien empatar a l'inici de la segona meitat.

El primer títol de la Copa d'Europa femenina ja serà a les vitrines del club i ara les noies ja han guanyat tot els trofeus que tenien al seu abast. A més, amb aquest, completen el poquer de títols de la temporada: Lliga Catalana, Copa de la Reina, Campionats d'Espanya i Copa d'Europa.

De nou, Carla Giudici ha sigut la protagonista de la final marcant els dos gols de la final i derrotant un equip que és professional amb un salari mensual i que els àrbitres han sabut castigar el seu joc dur a casa seva tot i no poder evitar acabar amb cops per totes bandes.

Els primers deu minuts del conjunt de Raül Doblas van ser d'infart. El Voltregà va sortir convençut que aquest partit no se'ls podia escapar i van exercir una pressió espectacular sobre el Nortecoope desplegant el seu millor joc. Motxa Barceló, infiltrada pel president Ramon Vilaró, sortia a la pista sense dolors, però amb un lligament trencat. Això però no li impedia de demostrar un gran nivell juntament amb la resta de jugadores.

El primer avís no va tardar gens en arribar, Adeline Le Borgne enviava una bola al pal al minut 2 i posava l'ai al cor a un Nortecoope que començava a tremolar. Pocs instants més tard, els àrbitres obviaven un penal clar de la portera sobre Anna Romero. El Voltregà no es cansava i al minut 4, Adeline Le Borgne tornava a enviar la bola al pal.

El gol era a prop. Només un minut més tard, Carla Giudici llançava el contraatac, obria la bola per Adeline Le Borgne i aquesta li tornava amb una assistència perfecte dins l'àrea que Giudici només havia d'empènyer al fons de la xarxa. Era un gerro d'aigua freda per les portugueses i una part del pavelló de mans d'un Voltregà entregat a la causa. L'altra meitat del pavelló aplaudia cada jugada voltreganesa com si fos del seu equip. Sobretot els aficionats locals de Mealhada que en lloc d'aplaudir les seves compatriotes, animaven el Voltregà. També el Coutràs francés, el Biesca Gijón, el Herringen alemany i el Mataró català no paraven d'animar les blanc-i-blaves.

El Voltregà seguia oferint el seu millor repertori de passades, joc amb rapidesa i fent servir el cap. Les portugueses no es resignaven a res i amb una tècnica realment molt bona, aconseguien inquietar la defensa voltreganesa. Laia Vives, sota els pals, seguia fent una actuació sublim, digne de la millor portera del món com és. Anna Romero insistia avançant amb la bola fins al fons una vegada i una altra però sempre rebent cops d'estic de les portugueses. Adeline Le Borgne, Carla Giudici i Motxa Barceló també patien els problemes i els cops.

Carla Dorca substituia a Motxa Barceló passats els primers 11 minuts de joc. La jove jugadora de Santa Coloma de Farners seguia donant la cara i oferia una fortalesa en defensa digne de la defensa més veterana. La processó, molt possiblement, anava per dins.

Les portugueses s'anaven adonant que no seria gens fàcil superar un equip molt ben ordenat al darrera i que no donava mostres de debilitat ni física ni de caràcter. Amb la victòria ajustada per 1 a 0 s'arribava al descans.

L'inici de la segona meitat no va ser tant bo. Adeline Le Borgne enviava una bola al pal de la porteria portuguesa i en el refús, el Nortecoope llançava un contraatac letal. Patricia Alburquerque enviava la bola al fons de la xarxa i tornava a posar l'empat a l'electrònic quan tot just s'havien disputat 38 segons del segon temps. Quedaven 19 minuts d'infart.

El Nortecoope es creixia i feia recular posicions al Voltregà, que volia resistir però que veia com les ocasions portugueses es multiplicaven i els nervis els feien cometre més d'una errada que hauria pogut costar el partit. Però Laia Vives seguia controlant-ho tot sota els pals.

El joc dur era constant i l'equip voltreganès se'n resentia. Tot i això, al minut 28 arribava de nou un moment per la història. Motxa Barceló feina una passada xut des de dins l'àrea i Giudici desviava just la bola per enviar-la al fons de la xarxa. Era el 2 a 1 que tornava a posar el Voltregà per davant i més a prop del títol.

Quedaven deu minuts molt trabats i que calia no caure en la trampa de les provocacions i cops constants de les portugueses. La impotència de les jugadores del Nortecoope en veure que se'ls escapava el títol era molt gran i els feia cometre faltes desmesurades que els àrbitres castigaven amb targetes que ja acumulaven sanció per a Bruna Honório i Maria Azevedo, dues de les jugadores importants del Nortecoope.

El Nortecoope demanava el seu temps mort, segon del partit. Raül Doblas no va fer-ne servir cap davant el domini global voltreganès. En els darrers minuts, els àrbitres van acabar expulsant amb targeta vermella directa a la portera Sandra Fernandes en una mostra més de la impotència del Nortecoope, que havia d'escoltar com gairebé tot el pavelló de Mealhada cridava a una sola veu "Voltregà, Voltregà!".

Amb la botzina final, l'eufòria es va desfermar i les jugadores es van fondre en una pinya en una de les cantonades. Raül Doblas també s'hi sumava després d'aconseguir un títol molt somiat i una fita històrica per totes elles i per l'entitat. Les llàgrimes afloraven en totes les jugadores, que no podien contenir les emocions d'una final com aquesta, d'un moment tant gran que ni tant sols podien o sabien com absorvir.

Després de rebre numeroses abraçades, l'equip entrava al vestuari on seguien els càntics més que coneguts de la penya Sac i Ganxo i sortien per rebre, amb tots els honors, el títol. Les jugadores rebien una a una la medalla que les acredita com a campiones d'Europa i arribava el gran moment.

La capitana i portera Laia Vives era l'encarregada de rebre la copa d'Europa de mans del president de la CERS, Fernando Claro i del president de la CERH, Carlos Graça. Vives aixecava el trofeu i s'unia al grup que celebraven sense parar la consecució de la copa que al cap de poc dedicaven als pares que seguien aplaudint, emocionats, des de les grades. Raül Doblas entrava a la pista per també poder aixecar un trofeu que també es mereix de dalt a baix. Doblas, fisioterapeuta de professió, era conscient que, si res no el fa canviar de parer, aquest era el darrer títol que aixecava amb l'equip voltreganès, ja que te la intenció de deixar la banqueta voltreganesa per motius laborals i d'ampliació d'estudis. Això si, se'n va aixecant el títol més preuat per tots. El que de moment, només tenen dos clubs, el Biesca Gijón i ara, el Voltregà!

La celebració a l'hotel va ser exquisita. L'stalagem Portagem havia preparat una festa amb tots els detalls, inclosa una samarreta conmemorativa de la conquesta del títol. Un detall que va tornar a evidenciar la importància d'un hotel com aquest per la bona aclimatació i el bon fer de l'equip.

D'aquesta manera, i gràcies a l'equip femení, el nom del Voltregà torna a estar a on es mereix. Al capdamunt d'Europa.

Seguirem ampliant la informació i pujant fotos. Gràcies per les vostres visites.