dimarts, 16 de desembre de 2008

Una derrota un any i deu mesos més tard. Voltregà, 3 - Igualada, 4

El Voltregà femení va tornar a perdre un partit de Lliga un any i deu mesos després. El conjunt blanc-i-blau no va poder superar l’Igualada, que amb Maria Díez va poder trencar la bona ratxa del conjunt d’Enric Gurt.

La darrera derrota del Voltregà en un partit de Lliga es remunta al 23 de febrer del 2007, quan el Vic va derrotar les vigatanes. El partit entre Voltregà i Igualada va començar molt mogut. Només s’havien disputat 20 segons quan Anna Romero s’escapava en solitari i era objecte de penal. Motxa Barceló no fallava i posava les voltreganeses per davant. Encara no havia passat un minut i era l’Igualada qui disposava d’un penal que Maria Díez no fallava i tornava a empatar el matx.

Les igualadines, però, van aconseguir tornar-se a avançar amb un nou gol en una jugada de 2 contra 1. La resposta voltreganesa no trigava a arribar i Motxa Barceló amb un tret de lluny superava de nou l’Igualada. Maria Díez seguia erigint-se com la protagonista del matx i les voltreganeses no encertaven en anul·lar-la. Fruit d’això va arribar el 2 a 3 en una jugada personal de la igualadina. Cinc segons abans del descans va arribar el 2 a 4. Va ser de jugada assajada amb una bola penjada que Díez va rematar sola al segon pal.

A la segona meitat el Voltregà va pujar el ritme i ben aviat va trobar el 3 a 4 amb un penal transformat per Motxa Barceló. Tot i això, el gol no va arribar i les voltreganeses sumen la primera derrota condicionada també per l’absència de Carla Giudici i Marta Mompart i per la lenta adaptació al sistema de Gurt.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

No hi ha video d'aquest partit?

Arnau Jaumira ha dit...

No, sentint-ho molt no hi ha ni fotos ni vídeo. No és cap cosa premeditada sinó que no vam poder-hi assistir per motius de salut en el meu cas i personals en el cas del càmara.

Ens sap greu no poder-vos oferir la crònica. Possiblement algú deu pensar que ho fem expressament ja que el Voltregà va perdre. Però res més lluny de la realitat.

Una abraçada,

Arnau Jaumira